L'any 1853, el president dels Estats Units d'America va demanar el cabdill dels indis, de comprar la seva terra. Aquí hi ha la resposta, on s'expressa clarament, la manera que tenien els indis de pensar... ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· ··· El gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les terres. El gran cabdill ens ha enviat també paraules d’amistat i de bona voluntat. És amable perquè coneixem la poca falta que li fa la nostra amistat. Volem considerar l’oferiment, ja que, si no ho fem, poden venir els homes de pell blanca amb les armes de foc a prendre’ns les terres. Que el gran cabdill de Washington confii en aquestes paraules amb la mateixa certesa que espera el retorn de les estacions. Són immutables com els estels, les meves paraules. Com pot ser comprat o venut el cel, o l’escalfor de la terra? Se’ns fa estranya, aquesta idea. No són pas nostres la frescor de l’aire, ni el llambreig de l’aigua. Com podrien ser comprats? Ho decidirem més endavant. Hauríeu de saber que cada bocí d’aquesta terra és sagrat per al meu poble. Cada brillant fulla de pi, cada ribera sorrenca, les boires enmig de les arbredes, les clarianes i el zum-zum dels insectes, són sagrades experiències i memòries del meu poble. La saba que puja pels arbres porta remembrances de l’home de pell roja. Per això, quan el gran cabdill de Washington fa dir-nos que ens vol comprar les terres, és massa el que demana. Diu que ens reservarà un lloc en el qual nosaltres poguem viure apaciblement. Ell ens farà de pare i nosaltres serem els seus fills. Hem de rumiar el seu oferiment. No es presenta gens fàcil, car les terres són sagrades. L’aigua espurnejant que corre pels rius i rierols no és només aigua, sinó també sang dels nostres avantpassats. Si us venguéssim aquestes terres, caldria que recordéssiu que són sagrades, i hauríeu d’ensenyar als vostres fills que els reflexos misteriosos de les aigües clares dels llacs narren els esdeveniments de la vida del meu poble. El murmuri de l’aigua és la veu del meu pare i de la meva mare. Els rius són els germans nostres, perquè ens alliberen de la set. Els rius arrosseguen els nostres canots i alimenten els nostres fills. Si us venguéssim les terres, caldria que recordéssiu i ensenyéssiu als vostres fills que els rius són germans nostres i també vostres. Hauríeu de tractar els rius amb la mateixa dolçor amb què es tracta un germà. Les vostres ciutats omplen de tristesa els nostres ulls. Potser és així perquè l’home de pell roja és salvatge i no pot entendre les coses. Però, al capdavall, quina mena de vida té l’home si no pot escoltar el solitari crit del siboc o les discussions nocturnes de les granotes a la vora de la bassa? L’aire té un valor inestimable per l’home de pell roja, ja que tots els ésser comparteixen un mateix alè. L’animal, l’arbre, l’home, tots respirem el mateix aire. Però l’home de pell blanca no s’adona de l’aire que respira. Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és sensible a les olors. Per això, si us venguéssim les terres, hauríeu de tenir en compte de quina manera estimem l’aire, perquè l’aire és l’esperit que infon la vida i tot ho comparteix. Si decidíssim vendre les terres, hauríeu d’acceptar una altra condició: hauríeu de tractar els animals com a germans. Sóc salvatge i em sembla que ha de ser així... He vist búfals a milers podrint-se abandonats a les praderies. Des del cavall de foc, sense aturar-lo, l’home de pell blanca els disparava. Sóc salvatge i no entenc perquè el cavall de foc val més que un búfal, al qual nosaltres només matem per tal de sobreviure. Què seria dels homes sense els animals? Si tots els animals desapareguessin, l’home també moriria amb gran solitud d’esperit. Perquè tot allò que passa als animals, ben aviat esdevé també a l’home. Totes les coses estan enllaçades. Cal que ensenyeu als vostres fills que la terra que trepitgen és la cendra dels avis. Respectaran la terra si els dieu que és tota plena de la vida dels avantpassats. Cal que els vostres fills sàpiguen, igual que els nostres, que la terra és la mare de tots nosaltres. Que totes les agressions que pateix la terra inevitablement les han de patir els seus fills. Sabem una cosa: la terra no pertany a l’home, és l’home qui pertany a la terra. L’home no ha teixit la xarxa de la vida, només n’és un fil. Està temptant la malaurança si gosa trencar la xarxa. El dolor de la terra esdevé per força dolor pels seus fills. N’estem ben segurs. Tot està enllaçat com la sang d’una mateixa família. No té importància on passarem la resta dels nostres dies, som pocs. Algunes llunes, alguns hiverns i cap dels infants de les grans tribus que vivien sobre la terra sortirà per lamentar-se d’una gent que va tenir l’esperança. Als homes de pell blanca els pot passar també, potser aviat, el mateix. Ni tan sols l’home de pell blanca, el qual parla i passeja amb el seu Déu amistosament, pot defugir el destí comú. Potser és veritat que som germans, ja ho veurem. Sabem una cosa que vosaltres potser descobrireu algun dia: que el nostre Déu és el mateix que el vostre. Potser us penseu que teniu poder per damunt d’Ell i alhora en voleu tenir per sobre de totes les terres. Però això no és possible. El Déu de tots els home es compadeix igualment dels de pell blanca que dels de pell roja. Aquesta terra és ben preuada pel seu creador i malmetre-la seria una greu ofensa. Els homes de pell blanca també sucumbiran, i potser abans que la resta de les tribus. Si continueu embrutant el vostra jaç, una nit us ofegareu en el vostre propi desert. Però veureu la llum quan arribi la darrera hora i comprendreu que Déu us va conduir a aquestes terres i us va permetre el seu domini amb algun propòsit especial. Aquest destí és de veritat un misteri. Nosaltres podríem comprendre alguna cosa si sabéssim què és allò que l’home de pell blanca anhela. Què pensa explicar als seus fills en les llargues nits d’hivern? Quines visions cremen dins dels seus pensaments? Quin futur desitja? Però nosaltres som salvatges. No podem saber els somnis de l’home de pell blanca i per això hem de seguir el nostre propi camí. Si arribéssim a un acord sobre les terres seria per tal d’assegurar la seva conservació. Si us venguéssim les terres, hauríeu d’estimar-les com nosaltres les estimem. Preocupar-vos-en tal com nosaltres ens en preocupem. mantenir-les tal com ara són, amb tota la seva puresa i amb tota la seva força. Conservar-les pels fills i estimar-les tal com Déu tot ho estima, car la terra és preciosa per a Ell. Sí, el vostre Déu és el mateix que el nostre. I ni l’home de pell blanca pot defugir el destí.